Batool Abu Akleen, Sondos Sabra, Nahil Mohana i Ala’a Obaid, quatre dones gazianes, escriuen des de les tendes de campanya, des de les cues del pa, des d’una nit infinita en què no saben si el nadó que una d’elles porta dins es continuarà movent l’endemà, una nit en la qual el cel plujós és el seu sostre. Registren el que veuen, el que senten, i el que fan és, malgrat tot (o justament per això), literatura.
Aquest llibre està ple de destrucció i, alhora, farcit de bellesa: un venedor li diu a l’Ala’a que només li queda un ou, i l’hi regala per al pastís d’aniversari de la seva filla. La Nahil inventa, amb els seus veïns, un vocabulari sencer per als sons de la guerra (des del bombardeig aeri fins al rugit d’un estómac famolenc). I hi ha una frase de Batool Abu Akleen, la més jove de les quatre autores d’aquest llibre, en la qual no hem pogut deixar de pensar des que la vam llegir: mira un poema que tot just ha acabat, un poema que neix del seu propi dolor, i s’avergonyeix del fet que li sembli bonic. Com si l’ocupació els hagués arrabassat, també, el dret a la bellesa. Però el dret és seu i ens el fan arribar a través d’aquestes pàgines. Ens arriba intacte.
Perquè hi ha una bellesa immensa en la resistència: la resistència que es lliura cada dia entre les runes, en el cos, en la paraula, en el gest de no callar-se. Parlar d’un examen que cal aprovar sota el bombardeig, d’una trucada de telèfon que s’allarga perquè no se sap si n’hi haurà una altra, d’un gat del carrer que s’ha engreixat massa alimentant-se de les deixalles. Escriure amb les bombes caient, negar-se a deixar d’anomenar el que s’estima: és una manera de plantar cara que potser no surt als titulars, però que és la màxima forma de resistència. I, també, el millor testimoni d’amor cap a la terra que aquestes quatre dones trepitgen, la que les ha vist créixer, riure i plorar.
Temps enrere vam publicar els diaris d’Atef Abu Saif, amb els quals vam ajudar a recaptar més de 150.000 euros per a diverses ONG que treballen a la Franja. Encara que alguns ens vulguin fer creure que les coses han canviat, la situació allà encara és insuportable. Creiem que una editorial serveix per a això: per no quedar-nos callats enfront del que ens arriba de Gaza, per compartir-ho, per fer-vos-ho arribar tal com és, perquè no oblidem Gaza. I, d’alguna manera, aquest llibre és la manera que tenim de tornar-los alguna cosa del que la invasió israeliana intenta arrabassar-los cada dia: un indret on les megeixin com el que són. Escriptores.
Tots els beneficis de l’editorial amb la venda d’aquest llibre aniran destinats a les seves autores. Perquè puguin continuar fent el que anhelen, el que millor saben fer: explicar la vida que les envolta.
